Llibreta Virtual 09-10 Alex

“LA LLEGENDA DEL SOL I LA LLUNA”



Conta una llegenda que, quan el Sol i la Lluna van ser creats, s’estimaven amb una passió i profunditat sense mesura, intensament.

Eren dos amants lliures, el foc ardent daurat d'un sobre la calidesa freda platejada de l'altre...

Un dia Déu va decidir que s’havien de separar: el Sol il·luminaria el cel de dia, la Lluna donaria llum suaument de nit.

Els seus cors, les seves ànimes, va semblar que es partien en dos. Estaven condemnats a romandre separats per sempre, en una dansa infinita, dolorosa.

El Sol va tractar de ser fort, de fingir estar bé, i ho va aconseguir, llampada forta, molt forta, en el firmament.

La Lluna, però, no podia suportar la tristesa d'estar sense el seu estimat, i malenconiosa brillava al cel.

Déu es va compadir d'ella i li va obsequiar amb milions d'estrelles, petits trossos de llum que intentaven acompanyar-la, d’aconsolar-la. Però la Lluna enyorava la intensitat ardenta del Sol, la seva pell càlida i daurada, i la freda pal lidesa de les estrelles l'afligia encara més. Se sabia sola, condemnada a romandre eternament buscant el seu amor.

Déu va tornar a compadir-se d'aquells als quals havia separat, i va decidir concedir uns instants de felicitat, amb els que haurien de sobreviure per sempre: els eclipsis. Llavors, quan la Lluna desapareix, amagada, quan el Sol es cobreix de la seva pell, poden viure de nou, lliures, estimats, feliços, per uns gloriosos moments, fins tornar a separar-se, a trencar-se, dolorosament, en dues parts novament. Sempre esperant, anhelant el moment en què puguin tornar a ser una unitat, junts, lliures, estimats.